Potser, aquesta vegada, la dolçor d’uns llençols blancs, a l’altra costat de món, el feien reviure tot allò que pensava havia oblidat; potser, també, dolces paraules gelaren la sang d’aquells que no creien en absolutament en res, incrèduls en negres nits que enfosquien cors, cos i, cervell.
Per tant, descansaven i aguardaven, cavallerosos, els somnis que s’han d’interpretar algun dia, mitjançant la psicoanàlisi més absurda i les intencions més buides. Aguardar i aguardar, per no matar-se a un la consciència, per no violar-se les idees i, els sentits.
Sentits que alhora disfressen de plaer allò que rebutgem, que dibuixen de por allò que ens remou per dintre quan unes cames, uns peus, uns ulls i una simple rialla s’acosten als nostres pobres, humils i eterns cossos.
I, en conseqüència, tan aviat com creiem a ulls clucs la pell d’aquell a qui s’estima, tirem per terra, l’abraçada tendra d’aquell a qui recordem haver estimat, abraçada podrida, malmesa pel temps i bruta; confonent, tal volta, un concepte amb l’altre.
Sona: "El meu vaixell" de La Iaia
Veus: Roques i la mar de Sitges, un hivern del 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada