La incondicionalitat

Avui només vull donar vida a un article que fa tremolar de cert que és.

La incondicionalitat

TATIANA SISQUELLA 

| Actualitzada el 12/01/2013 00:00

Avegades quan juguem a fer valoració de la nostra vida i del nostre entorn ens preguntem a qui trucaríem si a mitja nit necessitéssim una espatlla amiga per plorar-li les penes o una veu consoladora que ens ajudés a passar un mal moment. El que potser ens preguntem menys sovint és per qui sortiríem corrents nosaltres si ens ho demanessin.

Aquesta setmana m'ha tocat deixar-ho tot i anar a consolar una persona estimada. La sensació que vaig tenir en sentir els sanglots a l'altra banda del telèfon és difícil d'explicar, per instintiva, ancestral i salvatge. Res m'hauria pogut aturar en aquell moment. D'una revolada vaig recollir les quatre coses que tenia esteses al voltant, em vaig posar la jaqueta i, amb el mòbil en una mà i tota la resta a l'altra, vaig córrer a trobar-me amb la persona que em demanava, de forma clara i desconsolada, que em necessitava.

Un cop el moment àlgid del disgust va passar i jo tornava cap on era abans de la trucada, vaig rumiar durant una bona estona sobre la meva reacció. Vaig voler saber d'on sortia aquell ressort que m'havia fet saltar amb una agilitat poc habitual en mi cap allà on fos necessari; volia esbrinar quina mecanisme s'havia engegat dins meu que havia convertit aquella veu, aquells plors i aquella persona en la prioritat número u de l'instant precís; m'inquietava el que hauria estat capaç de fer en aquell moment si hagués estat necessari. Però per damunt de tot em vaig sentir feliç. Aquella trucada i el fet que em demanés que ho deixes tot i l'ajudés no em va fer mandra, tampoc em va fer anar malament, però el més important de tot és que en aquell moment tampoc no vaig pensar en res d'això. Simplement vaig anar-hi. Aquesta incondicionalitat que vaig sentir és, sense dubte, una de les coses més intenses i pures que algú et pot provocar i sentir-la et reconcilia amb el món.

Sabem que en el fons...

Perdem els autobusos
a una velocitat vertiginosa
i recuperam l'alè
perquè ens agrada seure
i contemplar les aurores detingudes.
Les grues ens ensenyen
que tot és audiovisual,
i que cada dia té un nom de setmana.
Ploram a pedregada pura
per carrers desconeguts

i omplim claveguerams sencers
de blat i hortalisses.
Sabem que en el fons
ens equivocam rotundament en tot
i que l'errada és estrepitosa i general.
Al final tot fa que cada minut
s'allargui com una mirada,
i que l'existència ens pesi com un món.

Joan Miquel Oliver, 9

Agafa una rialla, són gratuïtes!

Com començar un dia amb el peu correcte? Com aixecar-te del llit sense que pensis amb el que vas fallar o errar el dia anterior? Com poder començar de nou com si fóssim persones sense embuts, com si fóssim un cos nou que sorprenentment no tengui enllaços ni pugui recordar l'ànima d'algun altre anterior?

Potser, mos hauriem de mirar al mirall una vegada desperts i sense aquells prejudicis de llit, amb la sensació d'haver dormit els problemes com qui dorm a un nen amb febre i desperta a un adult amb ganes de menjar-se el món. Potser és veritat allò de "consultar-ho amb el coixí", i tal vegada és el que ens fa despertar cada matí amb una mica més de tranquil·litat, hagi el que hagi de passar durant aquell dia que s'obre davant nostre, ple d'experiències que dependran d'aquell peu, d'aquell coixí, d'aquelles ganes de sobreviure.

Sona: "The Sweetest thing" U2 i ordinadors a tota màquina

Veus: Cartell ingeniós a Metro L5 que fa despertar somriures

Fem un tracte?

Hagamos un trato:

Compañero,usted sabe que puede contar conmigo

No hasta dos, ni hasta diez,

sinó contar conmigo.

Si alguna vez advierte que la miro a los ojos y una veta de amor reconoce en los míos,

no alerte sus fusiles ni piense que delirio;

a pesar de la veta o talvez porqué existe,

usted puede contar conmigo.

Si otras veces me encuentra uraño sin motivo,

no piense que es flojera,

igual puede contar conmigo.

Pero, hagamos un trato,

yo también quisiera contar con usted.

Es tan lindo saber que usted existe...

uno se siente vivo,

y cuando digo esto quiero decir contar, aunque sea hasta dos, aunque sea hasta cinco...

no ya para que acuda presurosa en mi auxilio,

sinó para saber a ciencia cierta que usted sabe que puede,

contar conmigo.

"Hagamos un trato" - Mario Benedetti

Si-len-ci

Silenci

Silenci

Silenci

Aquesta meravellosa paraula, aquella que mos fa callar, quasi deixar de pensar i a sa que recorrem de seguida que un dolor estremidor i esgarrifador mos recorre es cos. Aquella a paraula que empram mentalment quan se'ns ha donat una informació tan trista o sorprenent que el cervell automàticament deixa d'articular sons, paraules o inclús pensaments. 

Silenci, el que reclamam quan la soletat ens amenaça en fer-se un lloc a les nostres vides i que, quan ho aconsegueix, no se'n va mai. 

Diria alhora, que el silenci és un dels regals més preuats en aquest món, món que no para i no deixa de marejar-nos la consciència amb música, paraules, discursos, sermons, rumors, i més etcèteres... Un dels regals que més valoren aquelles persones que sol·liciten respecte a qui més estimen, que han de reflexionar sobre algun fet dràstic i dur, sobre una situació que els envolta i emplena de nervis els estómacs.

Un regal necessari i indispensable per algun dia, tornar a apreciar aquella sensació de llibertat, sinceritat i transparència personal.

Sona: "New Blood" de Youngblood Brass Band

Mar remoguda

Indescriptible...

Avui en dia, no podem preveure encara ara els fets que tendran lloc en el futur, immediat o tardà... però si està en les nostres mans intentar evitar els factors que ens portin abans d'hora situacions de les que voldriem escapar corrent...

Mans, pensaments i mirades que mai oblidaràs...

així... així com la mar se remou un dia d'hivern o finals d'estiu, el cor pot anar de zero a cent, de cent a zero en qüestió de minuts. reflectirem llavors un altra auba, veurem un altre caminar, un altre sol i una altra lluna... tenguent present un dolor punxegut que estreny i oprimeix cada òrgan del nostre cos...

És inútil fer l'amor amb les pedres

Potser, aquesta vegada, la dolçor d’uns llençols blancs, a l’altra costat de món, el feien reviure tot allò que pensava havia oblidat; potser, també, dolces paraules gelaren la sang d’aquells que no creien en absolutament en res, incrèduls en negres nits que enfosquien cors, cos i, cervell.

Per tant, descansaven i aguardaven, cavallerosos, els somnis que s’han d’interpretar algun dia, mitjançant la psicoanàlisi més absurda i les intencions més buides. Aguardar i aguardar, per no matar-se a un la consciència, per no violar-se les idees i, els sentits.
Sentits que alhora disfressen de plaer allò que rebutgem, que dibuixen de por allò que ens remou per dintre quan unes cames, uns peus, uns ulls i una simple rialla s’acosten als nostres pobres, humils i eterns cossos.

I, en conseqüència, tan aviat com creiem a ulls clucs la pell d’aquell a qui s’estima, tirem per terra, l’abraçada tendra d’aquell a qui recordem haver estimat, abraçada podrida, malmesa pel temps i bruta; confonent, tal volta, un concepte amb l’altre.

Sona: "El meu vaixell" de La Iaia

Veus: Roques i la mar de Sitges, un hivern del 2009